La petita Messi i el seu estimat oncle
Text i il·lustracions de Pia Lindenbaum
Títol original Lill-Zlatan och morbror raring
Traducció de Carolina Moreno Tena
36 pàgines, 27 x 22 cm, cartoné, Takatuka
Any de publicació 2009, de l’original 2006
Text i il·lustracions de Pia Lindenbaum
Títol original Lill-Zlatan och morbror raring
Traducció de Carolina Moreno Tena
36 pàgines, 27 x 22 cm, cartoné, Takatuka
Any de publicació 2009, de l’original 2006
En l’àlbum La petita Messi i el
seu estimat oncle Pia Lindenbaum dóna un exemple de com convertir els tabús en
normalitat social. Parla dels rols de gènere, de l’homosexualitat, de costums
estrangers i de la nuesa, sense focalitzar en ells, sense fer-los el tema del
llibre, és a dir amb tota normalitat. Al contrari, el llibre tracte dels
sentiments de la protagonista i en concret de la gelosia.
Elisa o
bé la petita Messi, com el seu estimat oncle li diu, experimenta gelosia quan
apareix l’amic d’ell, Lourenço. Ara ha de compartir en Tomàs i no li agrada
gens. Després de fer una mala jugada rere l’altra al Lourenço, està forçada a
relacionar-se amb ell, perquè el tiet està malalt. És quan es dóna compte, que
no és tan avorrit, pesat, ximple, vaja, insuportable com semblava al principi.
Ben al contrari. El Lourenço sap molt de futbol, en diferencia al seu oncle, i
el futbol és el passatemps favorit de la petita Messi, tret d’estar amb en
Tomàs.
Ni una
paraula que l’Elisa, sent una nena, juga futbol, ni que el Tomàs i el Lourenço
siguin parella. I justament és això que fa que aquest llibre és tan especial.
Està bé que hi hagi llibres com Rei i Rei (Linda de Haan i Stern Nijland, 2000), Tres con Tango (Peter Parnell i Justin Richardson,
2005) o Julia, la niña que tenia sombra de chico (Christian Bruel, 1976) Són llibres més
que necessaris, ja que consciencien al lector de la desigualtat social. Però
fins que aquestes situacions no es troben incorporades com a situacions
ordinàries, fins que en els llibres no apareixen una parella d’homosexuals,
mares que utilitzin una taladora o nens que ballen, amb la mateixa freqüència
com una parella d’heterosexuals, un pare que llegeix el diari o nenes vestides
en faldilles roses, no podem dir que formen part de la normalitat social. I
perquè hi arribem és necessari que els autors i il·lustradors es distancien
dels estereotips per incorporar aquelles situacions que ja trobem en el dia a
dia.
Després de tot cal dir que també Pia
Lindenbaum cau en l’ús dels clixés. En Tomàs, amb les seves camises florides i
multicolors, amb les arracades, amb la professió de perruquer, amb la
sensibilitat i la facilitat per plorar i amb la indiferència pel futbol,
representa l’estereotip de l’home gai. Característiques encara més marcades en
comparació amb els seus germans, representats amb camises i corbates seriosos i
aficionats al futbol. Que tots tres encara visquin amb la mare, podria ser una
picada d’ullet de l’autora. Les mirades de desaprovació que dirigeixen cap al
seu germà al principi del llibre i les postures de preocupació per la
influència negativa que podria tenir en la seva neboda quan ella, decebuda
perquè no s’esperava haver de compartir l’oncle, renega veure ningú, demostren
l’opinió vigent d’una gran part de la població. No obstant introdueix un
contrapès al personatge de l’oncle: Lourenço, la seva parella, “[t]é pinta de
ser molt avorrit, i porta uns pantalons horribles”, observa la protagonista.
Tampoc sap cuinar gaire i és bo jugant al futbol.
Malgrat que el tractament de l’homosexualitat
a la par amb els interessos “masculins” de la protagonista són les temes més
destacats del llibre (deixant de banda la història principal de la superació de
la gelosia), són introduïdes altres motius poc freqüents en els àlbums
il·lustrats, almenys com a context i ambientació de l’obra i no com a tema
principal. L’home de color que apareix en un dels plans igual és el motiu més
habitual, “el negre obligatori de l’obra”, que, potser, destaca més per ser
l’únic que per sortir en la història. El regal de la serp en un pot de vidre
que porta en Tomàs, probablement d’Àsia, és lliurat i acceptat amb entusiasme.
Demostra l’acceptació pels costums de cultures diferents, a pesar de la reacció
de l’àvia (“Usshh! Què és això”), que podria ser interpretada més com a
repugnància a l’animal que a la cultura. Així trobem en l’ambientació de les
cases també objectes d’altres cultures, clarament souvenirs dels viatges de
l’oncle. I per últim el cul nu d’una dona en els vestuaris, detall que potser
m’ha sorprès més, positivament per descomptat. La nuesa en els àlbums
il·lustrats, malauradament, és molt escassa, tot i ser l’estat més natural de
l’ésser humà. Trobar-ho en un llibre de Pia Lindenbaum potser és menys
sorprenent, al capdavall és sueca.
Per acabar aquesta ressenya, amb la
intenció de no fer-la massa llarga i pesada, malgrat que encara hi queden
moltes temes a comentar –com per exemple una recensió de la il·lustració, que,
com és habitual en un bon àlbum il·lustrat, dóna força pistes complementàries al
text; una descripció de les curiositats del llibre, com les referències
il·lustratives a altres obres de l’autora; o una anàlisi de les mirades en
aquest llibre, que revelen moltíssims pensaments, sentiments i relacions entre
els personatges, per no oblidar-nos de comentar el tema principal, la gelosia–
vull fer una petita crítica. Probablement no hauria agafat aquest llibre, si no
fos perquè és de l’editorial Takatuka, garantia per la bona literatura
infantil, per causa de la portada. Encara que és molt coherent amb els temes
abans mencionats, es veu a la protagonista fent una mala jugada a en Lourenço
(acta de la seva ràbia) i el títol està escrit en lletres roses (pista del tema
de l’homosexualitat), està massa carregada. Baldament sigui una escena del llibre,
aixafa la vivacitat de les il·lustracions que hi trobem a l’interior.
Lindenbaum alleugereix els quadres multicolors i guarnits amb detalls amb
espais en blanc i crea així un equilibri agradable, que no és en la portada.
Causa d’això és la dificultat de llegir bé el títol. Un títol que és molt
trobat, ja que deu cridar l’atenció per utilitzar el nom d’un ídol futbolista,
però, en total coherència amb la crítica al rol dels gèneres, està feminitzat.
Una cosa que no entenc, és perquè el llibre està publicat amb el nom real de
l’autora i no amb el seu pseudònim, Pija Lindenbaum, com és habitual en suècia
i altres països.
En
conclusió, La petita Messi i el seu estimat oncle de Pia Lindenbaum
és un llibre altament recomanable, pel seu tema principal, pels altres temes de
crítica social que toca, però sobretot perquè és un llibre molt entranyable amb
unes il·lustracions precioses. Esperem que es tradueixin més llibres d’aquesta
gran autora i il·lustradora sueca a la nostra llengua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada