Les il·lustracions en els àlbums il·lustrats: una narrativa adulta?

Perry Nodelman (2010), “Las narrativas de los libros-álbum y el proyecto de la literatura infantil” en Teresa Colomer, Bettina Kümmerling-Meibauer y María Cecilia Siva-Díaz, Cruce de miradas: Nuevas aproximaciones al libro-álbum, Caracas: Banco del Libro, 2010

 Perry Nodelman parteix de la hipòtesi que tota la Literatura Infantil comparteix característiques estructurals i trets narratius que la distingeix de la Literatura per adults. Contradiu amb això els teòrics nòrdics, que diuen que la característica de la Literatura Infantil és ser adaptada. Pretén demostrar la seva hipòtesi a partir del gènere de l’àlbum il·lustrat que considera diferent que la resta de la LIJ. No creu que sigui una excepció dins de la Literatura Infantil, sinó l’exemple més visual que corrobora la seva teoria.

La Literatura Infantil sovint és vista com a literatura prèvia a l’adulta. Investigadors alemanys i escandinaus parlen d’una literatura adaptada als joves lectors, ja que els falta experiència i coneixement per llegir la literatura adulta, com confirma Weinrich. Però l’existència dels àlbums il·lustrats fa problemàtica aquesta teoria, ja que no hi ha forma literària adulta equivalent. Totes les formes literàries al que es podria semblar
(còmic, novel·les gràfiques, llibres i diaris acompanyats per il·lustracions i fotos) sorgeixen paral·lelament. Perry Nodelman afirma que “el libro-álbum es [...] la única forma de literatura creeada específicamente para un público infantil. Pese a las necesidades recientes de un público adulto cada vez más numeroso que pide libros más sofisticados, el libro-álbum permanece firmemente conectado a la idea de que su lector implícito es un niño”. El gènere de l’àlbum il·lustrat és el mes produït i llegit entre els nens. Són els primers llibres que miren i les primeres experiències lectores autònomes.

L’autor pretén donar respostes a les preguntes com: Què és la Literatura Infantil? Perquè existeix? Perquè adopta certes formes? Perquè els àlbums il·lustrats? I de què manera han concebut els adults als nens durant l’últim segle perquè això hagi determinat que la producció dels àlbums il·lustrats sigui central per la indústria de Literatura Infantil en tot el món?

L’àlbum es distingeix principalment de la resta de la LIJ per l’ús de la imatge. La gent pensa que els nens necessiten o que, almenys, els beneficia perquè no entenen les paraules sense l’ús de la imatge. Això, podria ser, és perquè les paraules per si són masses simples per entendre-les. Nodelman utilitza l’exemple de la paraula arbre. Per conèixer el seu significat hi ha dues opcions, o bé a través d’altres paraules, sovint força complicades, com es fa en els diccionaris, o bé a través d’una imatge. L’ús d’altres paraules pot ser encara més confús per un infant. Les paraules per si soles sempre són difícils, per una banda perquè transcrites són signes arbitraris i per l’altra perquè només adquireixen significat en relació amb una complexa xarxa amb altres paraules. No utilitzem aquestes altres paraules en els àlbums il·lustrats perquè creiem que els nens no els entendran si els llegeixen o algú els hi llegeix. Els adults tendeixen a pensar que els nens entenen menys que ells i per tant necessiten una literatura amb menys paraules. Nodelman afegeix que també podria ser perquè volen que entenguin menys i que no adquireixen certs coneixements sobre alguns aspectes del món.

Paradoxalment l’absència de les paraules complicades converteix les paraules simples en complicades, per ser incompletes. Per això s’utilitza la imatge. Els adults suposen que el nen, que no entén les paraules, si entén les imatges, perquè se semblen a l’objecte representat. Almenys fins a cert punt. Inclús la il·lustració més semblant a la realitat, la fotografia, és diferència: l’arbre és més petit, és representat en dues dimensions, és estàtic i silenciós. Per no parlar d’il·lustracions menys realistes, que normalment tenen menys colors i textures i sovint estan representats en un vuit, sense estar arrelats a terra. Encara així la gent pensa que els nens dedueixen la idea d’un arbre a partir de la imatge.

Les imatges dels primers llibres tenen tendència a ser simplificades, per no donar massa informació, o al contrari ser molt detallades, normalment fotografies, per ser el més realista possible. Entrevistes a pares i universitaris, que va fer l’autor, confirmen aquest pensament. El primer cas és interessant, ja que duplica el problema original de les paraules simples. Ofereix tan poca informació i suposa que el lector tingui la capacitat per interpretar-la. Força investigacions sorgeixen que és així. De totes maneres  donen més informació que la simple paraula arbre. Hi afegeixen una forma i un color. No hi ha d’oblidar que per això són merament un exemple específic d’arbre, no la idea general. La imatge en l’àlbum il·lustrat pot donar informació sobre l’aparença, cultura, estació d’any, entorn, interactuacions, etc. Inclús pot contradir o relativitzar el text. En definitiva, la il·lustració diu molt més que el text.

 Aquí hi ha una paradoxa més: els adults pensen que les paraules més exactes, més detallades, així com descripcions completes, no són apropiades pels nens, mentre que una il·lustració més realista i per tant més detallista, exacte i completa, els sembla més adequada. Els adults que produeixen llibres, alberguen el desig de voler dir més, de complementar els textos senzills. No poden evitar-ho, perquè les paraules senzilles, com ja s’ha dit, només s’entenen en la seva connexió amb una xarxa de paraules no dites. Les il·lustracions ressolden aquest problema. Encara que molta gent ni es dóna compte quan rica és el seu contingut. La tendència és veure les il·lustracions simples com representacions transparents, sense veure la complexa informació, especialment ideològica i cultural, que provenen d’elles.

Les il·lustracions també requereixen les paraules. Nodelman cita en aquest context a Michael Foucault: “Una figura muda y suficientemente reconocible muestra, sin decirlo, la cosa en su esencia; y debajo, un nombre recibe de esa imagen su ‘sentido’ o su regla de utilización.” La combinació de la paraula arbre i la imatge corresponent, no diu que la imatge se sembla a un arbre, sinó que ‘un arbre es això’. D’aquí sorgeix el joc que crea Renée Magrritte amb la imatge d’una pipa i el text “cecí n’est pas un pipe” que l’acompanya. Ens consciencia que tendim d’acceptar que les ficcions són representants de la realitat, quan en realitat només s’assemblen.

Les imatges en els àlbums il·lustrats són la forma d’ubicar al jove lector en el món complex de l’adult. Els texts pretenen ser infantils, les il·lustracions, però, “tienden a socavar esa simplicidad infantil con una visión adulta más elaborada: una visión que coloca firmemente el texto infantil en una cultura adulta” com diu Nodelman. Mentre que el text parla des de la visió infantil, focalitzat en el protagonista (normalment un nen o una nena o un animal infantilitzat), la imatge habitualment mostra aquest mateix nen des d’una distància, registrat per algú més, que té l’habilitat de transmetre aquests detalls dels quals el protagonista no és necessàriament conscient. És la visió d’un observador adult, que embolca la visió del nen. Així l’adult convida al lector, que presumiblement s’identifica amb el protagonista, veure-s’en des d’una manera adulta. Podem dir que la dinàmica central dels àlbums il·lustrats més convencionals consisteix en la relació d’un text relativament simple que adopta un punt de vista infantil amb il·lustracions més complexes des d’una perspectiva adulta de la infància. L’adult transmet així el seu desig com hauria de ser un nen. És el seu contingut adult latent. La conclusió que pot extreure el lector és la de ser menys del que realment és, o fingir-lo per complaure als adults.

Com aplicar aquesta teoria a la resta de la Literatura Infantil i Juvenil? A mesura que els lectors es fan majors, les il·lustracions són substituïdes per texts més complexos, fins a desaparèixer de tot, com en les novel·les juvenils. Però aquests texts són escrits, com els àlbums il·lustrats, per adults. Nodelman subratlla que en l’escola els lectors joves són recordats repetidament, qui són aquests autors, a través de les biografies o en tasques on els demanen escriure’ls cartes. Sembla ser important que els nens s’adonin que el llibre no només descriu la infància, sinó que és una representació adulta d’ella. Així exposa una versió autoritzada i acceptada culturalment. Els textos de la LIJ són intrínsecament binaris. Ofereixen visions adultes de la infància i introdueixen la disparitat entre nen i adult, insistint en les diferències entre ambdós. Els texts que surtin d’aquest esquema només ho poden fer oposant-se a les restriccions i les tendències del gènere.